Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Magazine La película del mañana

La película del mañana

Fa un any vaig passar la tarda del Diwali -la festa de les llums- a l’Institut Cervantes de Nova Delhi, preparant la presentació del curtmetratge Ámár. La sala de projecció és a 200 metres de Baghat Singh Market, veïnat on havia crescut la persona que vaig estimar, i en record de la qual està basat el curt. En sortir de la projecció s’havia fet de nit, el carrer estava cobert per una boirina que feia olor a la pólvora dels focs artificials i petards amb què se celebra la festa. Entre el rebombori i la boira, em va semblar veure Brahma, el déu creador, que a mode del Gran Elefant Dret de Miquel Barceló es gronaxava sobre el tanc d’aigua que corona el número 37 de Baghat Singh Market. Brahma m’indicava el lloc on convergien el principi i el final d’aquesta història, la casa d’Ámár.

Fa un any vaig passar la tarda del Diwali -la festa de les llums- a l’Institut Cervantes de Nova Delhi, preparant la presentació del curtmetratge Ámár. La sala de projecció és a 200 metres de Baghat Singh Market, veïnat on havia crescut la persona que vaig estimar, i en record de la qual està basat el curt. En sortir de la projecció s’havia fet de nit, el carrer estava cobert per una boirina que feia olor a la pólvora dels focs artificials i petards amb què se celebra la festa. Entre el rebombori i la boira, em va semblar veure Brahma, el déu creador, que a mode del Gran Elefant Dret de Miquel Barceló es gronaxava sobre el tanc d’aigua que corona el número 37 de Baghat Singh Market. Brahma m’indicava el lloc on convergien el principi i el final d’aquesta història, la casa d’Ámár.

Vaig recórrer els pocs metres que separaven un lloc de l’altre i vaig repetir el que ja havia fet sis anys abans, a la meva primera visita a Nova Delhi. Vaig entrar al portal d’Ámár i a les bústies de color turquesa vaig buscar-ne el nom. Vaig pujar els tres pisos i vaig aturar-me davant la seva porta, recordo la guirnalda de calèndules i el cable d’electricitat que treia el cap pel forat d’on penjava l’interruptor. Vaig trucar al timbre i vaig gosar fer el que uns anys enrere no vaig poder: esperar que m’obrissin.

“Deixa-ho ser, deixa-ho estar”, diria en Jonas Mekas quan li van preguntar sobre el seu treball. On comença i acaba la vida, on es troba la ficció? Quin és el procediment, ordre que cal seguir per construir l’obra?

 

IsabelHergeuera.jpg

 

A l’estudi de l’artista sempre existeix una porta, un mirall que ens permet entrar i sortir de la ficció a la realitat. El desenvolupament de la idea passa amb la naturalitat de qualsevol procés que estigui exposat a la maduresa que atorga el pas del temps. A la fase inicial els records i la impressió del present surten disparats cap a totes direccions. En aquest recorregut caòtic i impredictible troben esquerdes i amagatalls per escolar-se fins a trobar l’element central, l’emoció al voltant de la qual construir una història. Desenvolupar una idea a partir d’una experiència personal confereix credibilitat a la història, ja que coneixem al detall el gest i les raons íntimes que donen coherència a la narració. El més difícil és adonar-se d’on s’amaga el cor de la història i tenir el coratge o les ganes de contar-la.

Diu Eric Patrick, autor d’Abluction (2000) i de Stark film (1994), entre d’altres, que l’animació d’autor és un gènere proper al ritual, el que al final veiem projectat a la pantalla no és més que l’essència del temps que ha passat des que comencem fins que acabem de pintar el primer i l’últim fotograma. Una màquina del temps que s’alimenta tant de l’evocació del passat com de l’instant en què es du a terme.

En aquest continu joc d’apropiació i transformació de realitat en ficció, de personal en universal, de temps passat en present, treballa la videoartista Sadie Benning.  Pionera a utilizar el vídeo domèstic per parlar en primera persona i des de l’intimitat del seu espai de gènere i sexualitat. En els seus primers treballs, realitzats dins dels murs de la seva habitació, l’artista utilitza els objectes que té a mà per articular una narració al voltant de la por i l’angoixa que sent davant de l’assetjament dels seus companys d’escola. "El món a l’altre costat de la finestra de la meva habitació és despietat i està necessitat d’afecte", diu a Girlpower (1992), el diàleg que l’artista estableix amb la càmera ofereix la possibilitat de transformar el dolor del rebuig en capacitat d’exploració d’un mateix. Els primers plans mostren la geografia d’una orella, una boca, alhora que cada petit múscul i porus que s’activa amb el gest, ens suggereix els confins d’una anatomia comú. Sadie Benning provoca la nostra complicitat en mostrar sense embuts, i com si d’una autòpsia es tractés, els accidents de la naturalesa, l’ambigüetat de gènere i les limitacions a què subjectem el nostre sentit de la moral.

Quant pertany a l’experiència personal, quant a allò que escoltem i vivim a través de l’aliè? Ni se sap ni realment importa, al final ens aferrem al que ens agrada i ho fem propi. Tard o d’hora és compartit i forma un bé comú. L’objetiu: sentir que la continuïtat de l’experiència que proposa l’autor a l’obra passa fora de la imatge projectada, a la foscor de la sala, entre nosaltres, el públic.

Fa alguns anys vaig descobrir sobre la taula d’una galeria una postal que anunciava una exposició d’Ana Mendieta. En ella s’hi mostra el cos d’una dona nua entre les roques, parcialment coberta de margarides i herbes salvatges. “El meu cos com a extensió de la natura i la natura una extensió del meu cos”, deia l’artista. En aquest cas l’objecte artístic, el seu propi cos, era el campo de batalla en el qual es reflectia el dolor del desplaçament i la seva condició de dona.

Aquesta postal està entre les coses que m’acompanyen en un projecte que acabo de començar. També un llibre de tapes roges que porta per títol Sultanas Dream, una gravadora de so, una càmera, paper i tintes i moltes pel·lícules de les quals aprendre. No sé què sobreviurà d’aquest collage sorollós i desendreçat que avui només és intuïció i desig, però penso en les paraules de François Truffaut i sé que tot anirà bé:  “La pel·lícula del demà la intueixo més personal fins i tot que una novel·la autobiogràfica. Com una confessió o com un diari íntim. Els joves cineastes s’expressaran en primera persona i ens contaran allò que els ha passat: podria ser la història del seu primer amor o del més recent, la seva presa de postura política, una crònica de viatge, una malaltia, un servei militar, la seva boda, les vacances passades, i això agradarà perquè serà quelcom vertader i nou... La pel·lícula del demà serà un acte d’amor.”

Isabel Herguera


Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Vimeo
La Paeria - Ajuntament de Lleida

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

animac@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325